Hola Dúnia,

aquesta és la última carta que t'escric mentres estàs dins de la meva panxa... demà, si tot va bé a aquesta hora ja hauràs nascut i ja ens haurem vist les cares.

Haurà estat un embaràs de 38 setmanes justes de gestació, amb moltes dificultats i entrebancs que, juntes, hem anat superant un rera l'altre.

No fa un any, que la mama va començar a buscar-te. No està gens malament... en 11 mesos t'he trobat i et tindré aquí en només unes horetes.

M'enrecordo del primer tractament i de lo contenta i il.lusionada que vaig sortir... després el segon, i el tercer... i quan ja semblava que no arribava mai... va arribar el positiu. A la quarta!!! et vas fer de pregar, oi??

I el positiu... la mama es va tornar completament boja i no parava de cridar... "voy a tener un bebé, voy a tener un bebé" i plorava, plorava... i vinga a plorar. Aquesta vegada d'alegria, i tant!!!

I després van venir els dolors de panxa... em deien que eren normals, però a mi no m'ho semblaven. I a urgències em prenien per una mama primerenca maniàtica... quina poca vergonya!!, i finalment vam trobar, en l'últim moment el metge que ens va salvar, oi princesa??? Afortunadament, tu no ho recordaràs... però jo no oblido la imatge de la sang entre les cames i pensant que t'estava perdent... quin dolor al més profund del cor... és totalment inexplicable.
I després et vaig tornar a veure... movent-te, tant petitona i amb tanta força, movent braços i cames, com dient... "mama, estic aquí, estic bé!!, veus com em moc???"
Tampoc oblidaré aquella imatge i aquella dansa tan preciosa que em vas dedicar. I vam dir adeu al teu germanet/a, que ni tan sols sabia que hi era... però estic segura, que igual que tu li has guardat el seu trosset de panxa que li corresponia durant tots aquests mesos, ell et cuidarà des d'allà on sigui, i per això totes les coses van sortint bé... perquè ets una gran lluitadora i perquè tens un àngel protector en alguna banda.

I l'últim dia de setembre vaig saber que eres una nena!!! la meva nena!!! una altra plorera!! Ja tenies el nom des de feia mesos... Dúnia. Amb accent, encara que la gent s'empenyi en no posar-li... haurem d'aclarir que el teu nom és en català i per tant porta accent. DÚNIA.... sona tant i tant bé...

Entremig, mals d'això i d'allò, gastroenteritis, pors... i quan semblava que tot començava a estar tranquil... Una cardiopatia??? No podia ser... vaig triar la opció més coherent, segons com havien anat les coses. Confiar més en tu, que en les suposicions d'aquella doctora. I es va confirmar. Ni cardiopatia ni res... el teu cor bategava perfectament, amb força, amb tots els tabics al seu puesto i ben tancadets. Cap problema.
Després el mal d'esquena de la mama... aquells dies que gairebé no ens podiem moure... quin rotllo, oi?? Quan més ganes tenia de fer coses, d'anar a llocs, de comprar... i res, 10 minutets caminant i ja no podia més.

I que hem fet aquests mesos plegades?? Un munt de coses!!! Has fet els teus primers viatges per la teva terra, Catalunya. Vam estar al pirineu de Lleida, la Vall de Boi, a Tarragona, al poble del teu besavi, Batea... per l'interior també, ara no recordo exactament el nom dels pobles, però deu n'hi do!!!

Hem pres el solet algun dia que ha fet bo, també hem ballat alguna canço d'aquestes que li agraden a la mama i li donen "bon rotllet", t'has fet un fart de sentir-me cantar les "teves cançons", que saps que totes tenen un significat ben especial i per això la mama és totalment incapaç de cantar-les sense plorar quan arriba al tros de canço que l'emociona especialment... Sóc una mica bleda, oi?? :)

També ens hem enfadat. Especialment jo, i tu ho has compartit amb mi. Hi han coses que ens alteren i que no ens agraden, i quan alguna cosa no agrada... argggg, explosió visceral!!!! em sembla que tu també sortiràs amb aquest caràcter. Però saps què?? Millor tenir excés de caràcter que no tenir i ser una persona manipulable i insulsa... que d'aquestes ja n'hi ha moltes. Ja m'encarregaré de que t'estimis molt i siguis molt conscient de que pots fer tot allò que vulguis, encara que et vagis trobant gent que et vulgui fer creure el contrari.

Ens has fet gaudir a tota la familia, mirant la panxona aviam si ens deies alguna coseta... ets bastant insociable ehh?? especialment quan intento gravar-te donant voltes, és totalment impossible!! Espero que a partir de demà això canvii i t'agradi molt que et facin fotos, perquè ho tindràs complicat si no!! (i jo també!).

I ja s'acaba tot això. Demà és el gran dia. S'acaben les incerteses i les pors. Demà ens veurem les cares, i podré tocar-te i sentir-te ben aprop. Tu podràs identificar a qui t'ha estat parlant tot aquest temps i acaronant-te dins del teu refugi perquè creixessis ben agust. Serà el principi de la teva vida, de la nostra vida. Per mi, també canviarà tot. Estic convençuda que a millor, per molt dur que pugui ser a vegades.

L'embaràs també ha estat molt dur... i a dia d'avui ho tornaria a repetir una i altra vegada si el final tornés a ser tenir-te amb mi (i això que encara no ens coneixem en directe!). No m'he penedit ni una sola vegada, si que he tingut dubtes si havia estat el moment, la manera, si ho havia pensat bé... però després només podia pensar que, al cap i a la fi, estava fent el que sempre havia volgut, fent realitat un somni... que pot tenir de dolent això??

Em fa por demà... em fa por el quiròfan, la operació, el estar desperta i conscient tota l'estona... però per una altra banda, tampoc vull perdre'm el moment de veure't tan aviat com sigui possible. Estic impacient i intrigada per veure't la carona i saber que estàs perfecte en tots els aspectes... t'assemblaràs a la foto de la eco 4d??? amb ullassos, nasset petit i morritus??? T'assemblaràs a mi quan era petita?? I de quin color els ulls?? I el cabell?? sortiràs amb melena o cocoliso?? i el plor?? com sonarà?? aiiii, quina por!!! i menjaràs bé??

Quin munt de preguntes i de dubtes... alguns es resoldran aviat i per altres tindrem que esperar que vagi passant el temps i ens anem coneixem mútuament.

Espero poder gaudir el màxim possible d'un moment tan especial i irrepetible a la vida. És la nostra primera trobada, el nostre primer contacte. Tu sabràs qui sóc jo, per la veu, per l'olor... i jo sabré qui ets tu, perquè formes part de mi des de fa gairebé 9 mesos. Serà un moment inolvidable, no creus??

Benvinguda Dúnia.

Hola princeseta,

només saludar-te i dir-te que aquest cap de setmana, intentarem muntar la teva cuna i així ja tindrem llest el teu raconet al meu costat.

Cada dia se'm fa més llarga l'espera i les molèsties físiques no ajuden gens. No t'imagines lo interminable que s'està fent tot i les ganes que tinc que surtis de dins la panxa. Saps què?? Ja he sommiat varies vegades aquesta setmana amb el teu naixement.

El divendres dia 4, et repetiran l'ecocardiograma fetal per assegurar al 100% (que jo ja sé que si) que tens un cor que funciona perfectament. I el dilluns dia 7 tornem a tenir visita amb el doctor, aviam quant has crescut i potser ja sabrem quan naixeràs...

A la visita de dilluns ja pesaves 2 quilos 260 grams i segons les mesures que després vaig calcular, mesures 43 centímetres... ja estàs apuntet per sortir!!
Pel que sembla tens el cap més gran del que toca... serà que penses molt?? serà que ets molt capçalot com la mama? serà que tens un cervellet privilegiat i super desenvolupat???  Potser tot són errors de medicions, o simplement no és tan exagerat com sembla en un principi... Però no puc evitar preocupar-me, perquè per un cop que tot sembla anar perfecte finalment!!, doncs sembla que sempre hagi de sorgir una altra cosa que em faci dubtar.

Haurem d'esperar, no?? Jo a la eco 3d et veig el cap molt rodonet i maco. Potser no hem de fer cas del que ens diguin, oi?? Perquè total... encertar encertar, no encerten gaire.

Aquesta etapa d'embaràs ja arriba a la seva fi (encara que el que queda es faci etern) i realment estic desitjant que acabi, perquè no he aconseguit gaudir gaire. Estic segura que quan estem plegades, gaudirem molt més.

Tenim per davant tota una vida d'aprenentatges, de converses, de discusions, de moments irrepetibles, de riures, de llàgrimes, de triomfs i fracasos... Però si estem juntes, segur que seràn més fàcils de portar i de superar i poder sortir endavant, recolzant-nos mútualment.
Ja ets el més important per mi, abans de que neixis, encara que de tant en tant m'entrin les pors i els dubtes de tots els canvis que estan a punt d'arribar.

Ets el que he desitjat des de fa molts i molts anys. I estàs a punt d'arribar. I tots, tots, t'estem esperant amb moltes ganes.

Fins aviat, Dúnia.

La mama :)

Hola princeseta!!

La mama fa uns dies que volia escriure't i no troba mai el moment... i quan el troba el servidor de la web li diu que nanai, que no toca.

Doncs res, suposo que ja saps que he estat alguns dies una mica baixona d'ànims, però que no té res a veure amb tu, sino amb l'esquena i altres dolors que em deixen feta caldo... demà vaig al metge aviam que puc fer o com alleujar una mica tot plegat que és realment insuportable.

A vegades també em sap greu no poder donar-te tot el que m'agradaria, quan veig les habitacions de nadons tan xules que fan avui dia, de color lila i blanc, per exemple... ara mateix no tenim ni puesto ni diners per fer tot això... però la mama t'està preparant un raconet ben maco per tenir-te ben aprop, i algún dia tindrem una caseta per tu i per mi ben maca, que decorarem plegades i podràs triar la teva habitació tu mateixa... no pinta malament, oi??

Aquest cap de setmana passat, vaig fer una reestructuració de l'armari i ja vaig guardar la teva robeta d'hivern. Ara quan estigui seca la bossa de maternitat que li van regalar a la iaia per nosaltres, guardaré tot lo necessari per quan anem a la clínica a coneixe'ns!! ja queda ben poquet, carinyo i estic cada dia més impacient.

Avui, amb la iaia hem anat a mirar uns llençols que ella va veure l'altre dia. M'han agradat molt i t'he triat un parell de jocs per la cuna. Tenint en compte que el teu primer hivern tindràs un parell de saquets per dormir, ja veurem si pel pròxim hivern, comprem un edredó o seguim amb els saquets... dependrà del que a tu t'agradi més!!

Després faré fotos i ja els penjaré... per cert... demà vaig a fer-me la eco 4D!!! així que et veuré més real que fins ara!! tinc moltes ganes de veure't la carona, que segur que ets ben preciosa!!! espero que estiguis ben receptiva i surti un video i unes fotos ben maques per tenir de record. 28 setmanetes ja... aquesta setmana tindrem foto real del teu creixement i no imatges del Sr. Google.

Dir-te també que estic molt feliç cada cop que et sento voltar per la meva panxa o donar-me copets... avui quan t'he fet sonar el cascabell m'has donat un bon cop eh?? jejejeje, segur que dormies i la pesada de la mama t'ha despertat!!
Crec que no hi ha sensació més dolça que la que sentir-te dins meu, encara em costa fer-me a la idea de que dins meu hi ha una vida, una personeta que va començar sent una cèl.lula... i que el primer cop que vaig veure feia 4mm!!! t'imagines que petitona eres???

Bueno carinyet, m'estaria hores i hores explicant-te coses, tinc moltes ganes de tenir-te als braços i sentir la teva pell, la teva olor, veure els teus ullets... uns 2 mesets i mig, i ja arriba aquest dia... El primer de tota una vida.

T'estimo filleta.

Hola petita,

fa dies que vull escriure't unes paraules i mai trobo el moment. Mentre ho penso, em surten mil coses per dir-te, però quan em poso davant de la pantalla no sé per on començar. Intentaré fer-te un recull de tot el que m'ha passat pel cap aquests últims dies.

Abans de tot, dir-te que dilluns (01/11/2010) vaig... vam tenir, una experiència super especial. Va ser la primera vegada que ens vam comunicar, encara que fos indirectament. Vaig posar-te una de les nostres cançons que et poso algunes nits abans d'anar a dormir, i per primer cop, vas estar responent a la música. Bé, no puc saber si es perquè t'agradava o perquè no, però estic segura que quan siguis més gran i entenguis la lletra, veuràs que són cançons molt especials i que, en certa manera, poden resumir alguns dels sentiments que despertes (i despertaves fa mesos) en mi.

També aquesta setmana t'estàs movent més... bueno, vull dir que jo noto que et mous més. A més, crec que ja vas canviant de posició dins de la panxa, i que estàs arribant o sobrepassant l'alçada del melic!!

Estic emocionada pensant en el Nadal... no en el d'aquest any, sino en el pròxim, que ja seràs amb mi i podrem celebrar el teu primer Nadal. Sempre he pensat que la infància és la millor època per disfrutar d'aquestes festes i de tota la il.lusió que desperten... ara penso que tornar a reviure-ho tot des dels ulls d'un fill/a, pot ser encara més emocionant. No saps les ganes que tinc de compartir coses amb tu.

Ara estic una mica tocadeta... estic nerviosa i suposo que preocupada per demà. Sé que hi han molts números de que em diguin que no tens res, ja que sembla que últimament està de moda fer pagar més diners a les mútues amb proves innecesàries, amb la finalitat de treure quartos... Sé que en el cas de que tinguessis alguna cosa, es podria curar sola. Sé que en el cas de que no es curés sola, els metges sabrien que fer i no tindria que ser cap problema. Però no ho puc evitar, Dúnia, quan tens una altra personeta que depén de tu, focalitzes tota la teva energia en ella, i jo no podria soportar que et passes res, ni vull que pateixis des del mateix moment del naixement. Cap mare vol això per la seva criatura.

Per la gent porto cinc mesos embarassada. Per mi és un procés que va començar, seriosament, ara fa un any. Un any!!! va ser quan la decisió va ser presa en ferm. Va ser quan vaig posar en una balança el que tenia i el que volia... i era una vida recent estrenada en la que tot semblava maravellós i increible... i a l'altra banda el somni de ser mare. Mare, encara que sola. I vas guanyar tu, bitxito... perquè la mama sempre ha tingut molt clar que volia ser mare... no ho ha dubtat mai. No he tingut mai clar si em casaria, si em juntaria, si em divorciaria... però que tindria fills... bufff, i tant!!! sense cap dubte!

I la balança es va inclinar. Tot va ser molt dur al principi. Mil vegades vaig pensar que m'havia equivocat, que havia pres la decisió a la valenta (com gairebé sempre faig les coses). Que havia estat irresponsable per deixar una feina indefinida. Culpable per algunes mini-personetes que vaig deixar enrera... ja et parlaré d'alguna d'elles, que encara hi penso molt. Trista perquè em pensava que per fi havia trobat el meu lloc i havia marxat, deixant gent molt especial al darrera.

I el temps passa. La feina també la vaig deixar influenciada per altres motius. Principis, ética, valors... ja li diràs com tu vulguis. I ara veig que no em vaig equivocar. De fet penso que vaig ser la única que no em vaig equivocar. Ta mare fa coses rares, incomprensibles a vegades, però quan alguna cosa li sembla injusta, lluita fins a les últimes conseqüències.
Les mini-persones van seguir la seva vida i pel que em consta, estan prou bé. Encara penso que si hagués tingut alguna oportunitat de portar-me-la amb mi... sempre acabo implicant-me emocionalment fins a límits on no s'han d'arribar.
I el meu lloc... buff, segueixo sense saber on és el meu lloc. Crec que l'haurem de trobar juntes. I la gent especial... bé, la gent especial va desapareixent. O es que simplement no és tan especial com semblava... Veus que alguna persona a la que tenies molt ben considerada,  és realment egoista, i que aquell interés que mostrava per mi, per tu... doncs deixa d'estar.
Hi ha altre gent, que simplement era "maca" en el seu moment, que et demostra més del que t'esperaves, i també és gratificant, encara que no és el mateix. I gent que segueix la seva vida, però que saps que està a l'altra banda.
I després està la teva tieta V. Pujant i baixant, ara amunt, ara avall. I és normal. Entretinguda amb altres coses però que sempre està i que es preocupa per mi i per tu, que al final és el que realment m'importa més.

I a que ve això ara?? Doncs suposo que estic fent balanç de l'últim any. De les decisions que vaig prendre en el seu moment i que en determinats episodis, em van semblar totalment equivocades. Ara sé que no em vaig equivocar. De feines n'hi han moltes. Les mini-personetes si que han de trobar el seu lloc... les ciutats o pobles només són llocs on vius. Les persones venen i van... i només algunes continuent estant al llarg del temps. Ja veuràs que en el cas de la mama ben poquetes, però a vegades val més això que estar envoltada de gent que no val la pena, i a qui no l'importes realment.

Durant aquest any, la persona que ha estat al meu costat dia i nit, aguantant la mala llet, les ploreres, les rabietes, la impotència, els discursos, els atacs d'ansietat, les ganes d'enviar-ho tot a la merda, les ganes de lluitar, l'esperança, les il.lusions. Aguantant els altibaixos de les hormones i els meus que ja venien de sèrie... tot tot i tot... ha sigut la mama. La meva mama, la teva iaia.

I jo no sé com agraïr-li tot, perquè estar amb mi 24 hores no és fàcil. I cada cop entenc més el que significa amor incondicional... a pesar de tot, continuar al costat d'algú, fent-li suport. Aguantant els mals moments i celebrant els bons. I jo no sé si seré capaç de fer-ho igual de bé, però espero seguir aprenent.

Com veus, m'enrotllo molt parlant, escribint... no sé com dir-te tot això verbalment parlant-li a la meva panxa. Se'm fa molt surrealista. Però aqui sé que ho llegiràs algún dia i espero haver estat a l'alçada de les circumstàncies.

Dúnia, demà toca lliurar una altra batalla. Segurament no sigui la última i n'hi hagin moltes més, perquè la vida és això... lluita, lluita i més lluita. I tú estàs molt viva. Jo estic amb tu. Fins al final. No lluitaràs sola, mai. Sempre estaré al teu costat.  T'estimo, filla.

Estas dos palabras definirían mi estado de los últimos días.

La primera fase fueron los síntomas más físicos... por fin llegaron las naúseas matutinas y no matutinas, por la mañana, al levantarme, antes de desayunar, mientras desayunaba, después del desayuno, durante la mañana, antes de comer... así hasta la hora de meterme en la cama. Han quedado más o menos solucionadas con un par de pastillitas al día que se llaman "Cariban".

Luego han continuado los dolores repentinos y fuertes en la zona de ovarios, abdomen y barriga en general... ayer noche por ejemplo, me desperté para ir al baño (como cada noche desde que tomo la progesterona) y al volver un dolor horrible que no me dejaba dormir, ni encontraba postura que me calmara... hay ratos en los que sube y baja el nivel de dolor, pero a mi me da un mal rollo...

Gases, estoy inflada como un globo... mi contorno por debajo del ombligo crece 4 cm desde por la mañana a la noche. Si ya tengo barriga de por si... pues con esta hinchazón podría pasar perfectamente por un embarazo de 5-6 meses!!

Los pechos me siguen doliendo, pero ni los noto más grandes ni noto ningún cambio en los pezones... será cuestión de esperar.

Lo más interesante... el humor. Había leído que eran frecuentes los cambios de humor, pero lo mío ya empezaba a ser grave, porque de cambio ná de ná, sino todo lo contrario... desde que me despertaba hasta que me acostaba con una mala ostia impresionante... pero de esas que se te ve de lejos en la cara que mejor no decirte ni buenos días... y totalmente incontrolable, porque encima me sentía mal estando así.

Hoy ha tocado de todo... ha sido de esos días que tocas fondo y puedes coger impulso para volver a subir. He estado cabreada, he estado triste, frustrada, arrepentida, con miedo, fracasada, avergonzada... he gritado, he llorado y he sacado toda la mierda que llevaba dentro. He pensado y he dicho cosas que ni pienso ni siento (Vane, esto va por lo que hablamos ayer por teléfono del libro absurdo) y me da rabia que hayan podido pasar por mi cabeza o salido de mi boca...

"Mi vida, mi Dúnia o mi... aún no tengo claro el nombre si eres niño... eres lo mejor que me ha pasado en la vida aún antes de que existas como tal, antes de poder tocarte, sentirte, olerte, verte... hasta ahora eres una manchita blanca en un fondo negro, que martilleas con fuerza para seguir luchando por crecer... y yo daría un mundo por poder ver como vas creciendo cada día y no aguantar la espera entre ecografía y ecografía, con miedo de si van o no van las cosas bien, de si sigues aquí, luchando por estar conmigo.

He hecho muchas cosas mal, en el orden equivocado... ya verás que mami se mueve por impulsos más que por otra cosa... y que a veces le pierde la boca y dice cosas que no piensa y de las que luego se arrepiente. Pero mami te quiere, y te quiere mucho, y tiene muchas ganas de que sea mañana y poder verte y que sigas ahí, fuerte y luchador/a como tienes que ser para hacerte un huequito en este mundo de locos. Algún día, junt@s, haremos las cosas bien."

Hola coseta!!

Demà, la mama ja estarà de 4 setmanetes, encara que tu només tindràs 2 setmanetes i 3 dies. Saps què?? vaig notant com em creix l'úter. Noto punxadetes, molèsties i estic cansada, però bueno, potser això no té res a veure.

Tinc moltes ganes de veure't per primer cop, només seràs un puntet negre a una pantalla, però per mi ja serà una gran fita i un moment molt especial. El divendres dia 9 serà el gran dia. A la vegada tinc por, por de que tot això que estic començant a sentir i experimentar després no vagi bé. Però no sé, tinc un bon presentiment, i crec que aquestes petites senyals que m'envies tu, encara sense saber-ho, m'ajuden a pensar en positiu.

Estic entretinguda amb la feina nova i pel que sembla, tota la angoixa que tenia per com aniria tot, ha marxat i ara tu ets lo primordial per mi. Aquest fet era algo que ja havia parlat amb les teves tietes, que quan tens (o esperes) una criatura tota la resta de coses comencen a ser relatives, al menys en quant a importància. I jo ja començo a notar-ho.

Doncs res, carinyet, agafa't fort a la mama i estigues pendent dels mimitos que et faig.

T'estimo.

Hola mi niñ@

Otro mes más sin que estés aún en camino. Hoy no me apetece lamentarme, ni enfadarme, ni sentir pena o rabia.

Hoy quiero afrontar este nuevo aplazamiento de nuestro encuentro de otra manera, quiero decírtelo a ti directamente. Quiero que sepas que no me voy a rendir por tenerte a mi lado, que los golpes no importan, que yo seguiré luchando por ti.

Tienes una mami muy luchadora que cuando quiere algo se lo propone, no importa lo que cueste, ¡¡ya lo verás!!. Y  te quiero a ti, te quiero ya antes de que existas, antes ni siquiera que estés en camino. En mis sueños ya te veo, y estamos junt@s y hacemos mil cosas. Tengo tantas cosas que enseñarte, que tienes que ver, oír, oler, tocar, sentir... y yo estaré, ahí, junto a ti, acompañándote en ese camino largo que es la vida.

Había aguantado hoy sin llorar y no puedo parar mientras te escribo esto. Y te lo escribo porque quiero que sepas que a día de hoy, yo ya te quiero aunque no estés aquí, y que estoy peleando por ti, cueste lo que cueste. Que quizás cuando estemos junt@s las cosas no sean fáciles siempre, que hayan malos momentos o que haya cosas que no comprendes o que te hagan enfadar o sentir mal por decisiones que yo he tomado... pueden pasar muchas cosas, pero siempre estaré a tu lado para protegerte, quererte y demostrarte que eres alguien muy buscad@ por mí, muy querid@ y desead@ desde hace mucho mucho mucho tiempo... demasiado. Y si he llegado hasta aquí, tres fracasos no me van a echar para atrás.

Tengo el estribillo de una canción que no se me va de la cabeza... si de aquí un tiempo te has convertido en Dúnia... y si eres Àlex solo hay que cambiar el género de la palabra...

Te quiero, mi vida.

Y sabes que eres la princesa de mis sueños encantados
cuántas guerras he librado por tenerte aquí a mi lado
no me canso de buscarte
no me importaría arriesgarte
si al final de esta aventura yo lograra conquistarte

Y he pintado a mi princesa en un cuadro imaginario
le cantaba en el oído susurrando muy despacio
tanto tiempo he naufragado y sólo sé que no fue en vano, no he dejado de intentarlo
porque creo en los milagros